Cultura gitana

El poble gitano, poble rom, gitanos o romanís és un grup ètnic divers que viu principalment a l'Europa del Sud i de l'Est, l'Orient mitjà, Turquia, als EUA i Amèrica Llatina. Es creu que la major part prové de les regions índies de Panjab i el Rajasthan. Van emigrar cap a Europa i el nord d'Àfrica per l'Iran, al voltant de l'any 1050.^[A l'estat espanyol, es diu calé per referir-se a la persona, o caló per referir-se a la llengua pròpia.

S'accepta, generalment, que els primers gitanos foren portats a Pèrsia des de l'Índia pel rei sassànida Bahram V (420-438). Firdawsi i Hamza al-Isfahani els deien Lulio Zott. A Síria, els van dir Nawar i, a Síria-Palestina, Pèrsia, Egipte i altres llocs els van dir Ghurbat o Kurbat. A Egipte, se'ls diu Ghadjar, però ells mateixos es fan dir Baramika (descendents dels barmàquides). Molts dels zott foren instal·lats en zones d'aiguamolls, especialment al Baix Iraq i després a Cilícia.

L'opinió més estesa afirma, a partir d'anàlisis genètiques i lingüístiques i a la vista dels documents conservats, que procedeixen del Panjab o Gujarat, d'una zona entre l'Índia i el Pakistan. Es desconeix si abans havien vingut d'un altre lloc encara més remot. També es desconeixen les causes exactes de la seva migració cap a l'oest, que va ser entorn del segle X. Després d'una estada a Pèrsia, van anar cap a l'Àsia Menor, on es van establir durant el segle XIV. La inestabilitat política va provocar el primer èxode fidelment documentat cap a l'oest: una branca del poble gitano va anar a l'Europa central i una altra va anar-se'n al nord d'Àfrica. L'entrada dels gitanos a Europa es documenta a partir dels primers anys del segle XV. A finals d'aquest segle, la ruta del sud i la del nord ja s'haurien unit en algun 

punt del sud d'Europa.